L’esport és competició: citius, altius, fortius (que significa “més ràpid, més alt, més fort” i és el lema dels Jocs Olímpics des dels seus començaments el 1896 fins a l’actualitat). Però és també valors i estratègia. I històries inspiradores. Entre les disciplines esportives, l’atletisme ha estat una font constant de lliçons, que es poden aplicar a la política en dimensió electoral, en particular.
Les curses més estratègiques, com les de mig fons, són especialment suggeridors per entendre, per exemple, una campanya electoral i com en l’última recta, en la línia de quadres, els favorits sucumbeixen moltes vegades davant l’empenta imparable –gairebé sobrenatural– d’altres competidors que, gràcies a la seva determinació i fe, aconsegueixen prou alè per posar el pit i creuar la línia victoriosos. És curiós o paradigmàtic que només sigui el pit (on resideixen el nostre cor i els nostres pulmons) la part del cos habilitada per mesurar qui creua, realment, primer una línia de meta.
Dick Fosbury completant el seu salt als Jocs de Mèxic 68
Però hi ha altres disciplines, com el salt d’alçada, que avui té naturalitzat i estès l’ús de determinats estils (com el Fosbury Flop) que, en el seu moment, van ser propostes tan audaces com ridiculitzades pel cànon atlètic del moment. L’escriptor britànic Ian Leslie, especialitzat en el comportament humà, ha publicat un nutritiu i inspirador article sobre la història de Dick Fosbury, l’atleta que va revolucionar el salt d’alçada a l’inventar el seu propi salt, el seu propi estil.
Avui el seu estil és el més utilitzat per tots els saltadors. Fosbury no era físicament dotat i lluitava amb tècniques tradicionals, però va crear un nou enfocament basat en les seves limitacions. Va observar com les seves fallades li indicaven maneres alternatives d’abordar el problema. Va refinar la seva tècnica al llarg de dos anys mitjançant prova i error.
Cal trobar el Fosbury Flop democràtic davant l’extremisme i l’autoritarisme de les noves i les velles dretes
La seva innovació semblava trencar les normes, però en realitat era dins del permès. Va persistir amb la seva idea malgrat les crítiques i dubtes d’entrenadors i experts. Va suportar burles i escepticisme al ser fidel al seu mètode poc convencional. És una història inspiradora sobre com la creativitat i la perseverança poden superar les expectatives.
La política democràtica ha de resetejar-se amb innovació i per fer front als desafiaments populistes i extremistes. Aquestes opcions han aconseguit trencar, en molts casos, els cànons –d’allò políticament correcte, diríem– i obtenir resultats exitosos a l’agenda, la conversa, la narrativa i la proposta política. I en les eleccions.
Lee tambiénEl solipsisme en política
Cal trobar el Fosbury Flop democràtic davant l’extremisme i l’autoritarisme de les noves i les velles dretes. Abandonar la superioritat moral del camp progressista, el fatalisme resignat dels derrotats, o la indignació amb escarafalls i cal centrar-nos en els casos d’error i encert per poder trobar els antídots comunicatius i polítics necessaris davant aquests nous xamans de la xerrameca i dels seus enginyers del caos.