La Fundació Joan Miró naixia fa mig segle
–ahir era l’aniversari– com un far de llum en una Barcelona que aleshores era un desert gris: no existien el Macba o la Tàpies per a l’art contemporani. D’aquesta manera, des de la talaia de Montjuïc, va ocupar un lloc referencial. Això ha canviat, la ciutat és una altra i el públic turista supera amb escreix el local. Tot i això, l’artista barceloní (1893-1983) continua gaudint d’un vast prestigi internacional. Sobre la seva vigència, el llegat o la pervivència de les donacions que va fer a la ciutat, dialoguen, a proposta de La Vanguardia , els últims dos directors de la Miró: Rosa Maria Malet (1980- 2017) i Marko Daniel.
A més de la Fundació, Joan Miró va regalar a Barcelona el mosaic de la Rambla, l’escultura del parc de l’Escorxador i el mural de l’aeroport. Aquestes obres han guanyat en valor social?
Marko Daniel: Totes són a l’imaginari de la gent. S’ha parlat molt del mural en relació amb l’ampliació de l’aeroport, sobre si la ubicació és digna. I ara, amb la reforma de la Rambla, se’ns ha consultat per protegir el mosaic. Pels Amics de la Rambla és una peça clau en la recuperació de la via. Contacten amb nosaltres per assegurar-se que tingui la màxima visibilitat i també una explicació sobre la tècnica de color integrat a la ceràmica que va fer servir Miró perquè, amb la llum, el color no desaparegui mai. Hi passen desenes de milions de persones cada any, és una bogeria. I per la gent del barri, és aquest segell de qualitat que representa Miró, sigui on sigui.
Rosa Maria Malet: Quan Miró va decidir fer aquestes donacions es va transmetre, sense proclamar-ho, una actitud molt seva. “Som en una ciutat que és Barcelona, la meva, on vaig néixer, que estimo i que no vull que sigui grisa, fosca”. Encara era una època complicada i difícil i ell volia que se situés en un punt equivalent al d’altres ciutats que coneixia, ja que, tot i estar arrelat a la seva terra, havia viscut des de jove a París, Nova York, el Japó i llocs on va exposar obra. Ciutats vives, actives, on l’art s’integra al paisatge urbà i forma part de la vida. D’aquestes quatre donacions, la més important per contingut i rellevància és la Fundació Miró, però la del Pla de l’Ós és de les més destacables. Miró va dissenyar una obra per ser trepitjada, per ser viscuda, no només per embellir, sinó com a referent.
S’han complert els desitjos de Miró sobre la Fundació? Que no fos a glòria seva; que convisquessin poetes, pintors, gent de teatre, el cinema, el ballet...
R.M.M.: Va ser clar des del primer moment: la Fundació no es va crear només per presentar o exhibir obres de Joan Miró, sinó també d’altres artistes. Per això des del principi existia l’ Espai 10, que després va passar a ser l’ Espai 13, amb més metres quadrats. Va ser el primer espai creat a Barcelona per exposar obra de joves i és l’únic que continua funcionant. Al principi, amb Francesc Vicens, hi havia una programació reivindicativa de temes socials i polítics. Davant la falta d’un centre dedicat a l’art contemporani a Barcelona, la Fundació va assumir aquesta funció i, amb la celebració del centenari de Miró, hi va haver un clar punt d’inflexió: l’exposició va posar de manifest el valor únic de la col·lecció de la Fundació, que, a més de pintures, escultures, tapissos i les obres que s’exposen a les sales, conté aquesta extraordinària col·lecció de dibuixos preparatoris, anotacions del mateix artista... Tot plegat venia a dir que Miró és un artista molt sòlid, amb un rerefons que mereix ser donat a conèixer, i a partir d’aquí van anar sorgint exposicions temàtiques sobre l’obra de Miró, que es van combinar amb altres temàtiques generals de l’art contemporani. Ara em sembla que és una institució en bones mans i ben consolidada, en un context en què cada institució té la seva pròpia definició. Em sembla que el repte actual és motivador, prometedor.
Però Miró no podia imaginar que la Fundació la visitarien infinitat de turistes i, alhora, la ciutat estaria més desconnectada.
R.M.M.: Això ens passa a tots. Anem a museus quan anem de viatge i tenim temps per descobrir el que hi ha en aquella ciutat. Tot i això, en Marko i el seu equip han aconseguit atreure públic local.
M.D.: Els últims tres anys l’hem duplicat. Estem en un 30%, cosa que per a un museu d’aquesta tipologia està molt bé.
Vam aprendre en pandèmia que no es podia tenir tanta dependència del turisme?
M.D.: La pandèmia ens va ensenyar que és gràcies als visitants que la Fundació ha pogut mantenir una alta autonomia econòmica. El que atreu el públic, sigui local o sigui internacional, és la qualitat. Ho vam veure aquest cap de setmana en un esdeveniment amb el festival U22 (per a cineastes de menys de 22 anys), que és autogestionat per joves. La Filmoteca li dedicava una retrospectiva al cineasta més important de Taiwan i, tot i ser diumenge, al migdia, amb un sol increïble i en pont... l’auditori estava ple a rebentar! Tot eren joves d’aquí i van ovacionar dempeus el cineasta quan va entrar. Ell no s’ho podia creure. Com deia la Rosa Maria, el nostre mandat és fer una programació que combini l’art visual amb altres formes d’expressió cultural i, d’altra banda, que inclogui propostes basades en una investigació profunda sobre el segle XX i el moment de Joan Miró, les primeres avantguardes, l’art de mitjans de segle... Art ultracontemporani.
Sempre es diu que, si la Miró fos en un lloc més cèntric, seria fantàstic. Quines actuacions ha de fer l’Ajuntament a la muntanya?
M.D.: Sempre dic que no és una muntanya, és un parc urbà que s’ha tornat molt més cèntric amb l’expansió de la ciutat. Si tingués la capacitat màgica de traslladar la Fundació al Gòtic o al Raval, no ho faria. El mateix Miró en va tenir l’oportunitat i no ho va voler. El seu art era del segle XX i necessitava un edifici del segle XX, modern, obert, generós amb el públic, com el seu art.
R.M.M.: Miró no era una persona combativa de manera sorollosa, sinó que, quan tenia una idea clara, lluitava per posar-la en pràctica, i crec que des del primer moment va tenir clara la visió d’aquest edifici. Un lloc on es respirés l’atmosfera del moment, mirant o pensant en el futur. La distància diria que és més un problema pel públic de Barcelona que pel de fora. Segons la meva experiència recent i la d’altres persones de l’equip, el funicular hi juga molt a favor. També hi ajudaria un aparcament pròxim, un bus ràpid...
M.D.: L’alcalde va parlar del tema quan va venir a la presentació anual. Tenim un shuttle que va des de plaça Espanya, passa per davant de totes les institucions culturals de Montjuïc, gira cua i torna, com un rellotge. És el bus 150 i d emanem que es digui Bus Cultural de Montjuïc, perquè s’entendria millor. El 97% de la gent arriba aquí amb transport públic. Està molt bé, però aniria bé facilitar una mica l’aparcament. La previsió és tenir carril bici a una banda i zona blava o verda a l’altra.
Quin va ser el pitjor i el millor moment del seu mandat?
R.M.M.: El pitjor va ser el robatori de sis obres de la col·lecció durant la primera ampliació de l’edifici, tot i que es van recuperar totes i va servir per millorar la seguretat. El millor, el centenari, tal com apuntava abans.
M.D.: La pandèmia va ser una crisi existencial. Vam estudiar fins i tot si estàvem en condicions de mantenir el mandat de Joan Miró, perquè era més fàcil sobreviure sent museu de Miró i punt, sense la programació pública, social, amb escoles, amb famílies o la promoció de l’art emergent, però Patronat i Administracions van decidir que tot això era necessari. Ara, un 20% del pressupost ve de la subvenció pública. El millor? Aquest 50è aniversari, un moment fantàstic.
S’ha complicat amb Trump l’exposició de tardor amb art dels EUA?
M.D.: Aquesta exposició no ha estat mai tan necessària. Va ser una sorpresa veure amb quina rapidesa pot canviar una societat, però amb els socis de la Phillips Collection de Washington estem convençuts que aquesta exposició demostra la importància de l’art.
El premi Joan Miró acaba en mans de gent que després és rellevant.
R.M.M.: És un dels millors del món, justament per aquesta visió de donar suport a artistes de mitja carrera que estan en un punt que pot ser d’inflexió. La nova premiada, Kapwani Kiwanga, és molt digna del premi.
M.D.: Aquest premi és molt excepcional, perquè quan publiquem els noms dels finalistes introduïm una novetat: treballem amb escoles de nens entre 8 i 11 anys que investiguen sobre els artistes i preparen vídeos per explicar al jurat per què haurien de guanyar. Quan coneixen el guanyador, no s’ho poden creure: hi treballen, assisteixen a la inauguració, hi tornen amb les seves famílies. Això demostra que l’art contemporani no és incomprensible, parla directament a tothom.
Els nens es converteixen en experts en hores.
No es va aconseguir anomenar Joan Miró la T-1, però La Vanguardia advocava per batejar-hi l’estació de La Sagrera.
R.M.M.: La campanya de l’aeroport tenia sentit perquè un dels primers projectes que va pensar Miró va ser per a un aeroport, una cosa molt del segle XX. El tren, esclar que el va fer servir, sabem del seu viatge amb les Constel·lacions en una carpeta, però no sembla que li evoqués el mateix. Tot i això, es mereix l’estació de la Sagrera, la plaça Catalunya i el que faci falta.
M.D.: Jo no he abandonat l’esperança de l’aeroport.
El trasllat del mural a la T-1 ja està aprovat.
R.M.M.: La idea va sorgir en una conversa amb Miquel Molina dinant al restaurant de la Fundació. El mural està fet de tal manera que l’espai i estil artístic ja preveien que, si algun dia s’havia de traslladar, les peces encaixen de manera que podem estar tranquils, que no es trencarà.
