La publicació de La piedra blanda ( Random House), de Rodrigo Cortés i Tomás Hijo, és un esdeveniment perquè evidencia d’una manera exemplar que les narratives no estan fetes només d’històries i idees: també les formen materials. Durant l’experiència de lectura d’aquest còmic rar sobre la vida miraculosa de Pedro de Poco en una al·lucinada edat mitjana, en què les vinyetes, en comptes d’encaixar com en un tetris, com passa en les arquitectures habituals, se succeeixen flotants pel blanc de la pàgina, sents als dits el gruix de la pàgina i intueixes amb la mirada una altra grossor, la del dibuix en blanc i negre. Perquè cada una d’aquestes vinyetes ha estat esculpida amb dues gúbies, una d’un mil·límetre i l’altra de cinc; ha estat, abans de la impressió, un gravat.
A Mentes paralelas. Descubrir la inteligencia de los materiales (Caja Negra), la investigadora en biotecnologia Laura Tripaldi posa èmfasi en aquest aspecte central dels materials complexos: “L’estructura pot contenir una determinada quantitat d’informació que no li arriba de l’exterior, sinó que està escrita en les relacions dels elements microscòpics que la componen”. Es pot extrapolar a la composició d’una obra artística, ja que també es construeix a través de la naturalesa “cooperativa i relacional” dels elements, que s’expressa en una estructura àmplia i descentralitzada i que li confereix al material propietats que les parts individuals no posseeixen.
Els llibres estan fets d’històries, idees i materials i nosaltres, lectors, som cossos i ments
Així operen el text i el dibuix, gravats artesanalment i disposats amb gran originalitat a l’interior de La piedra blanda . O el còmic, dibuixat i brodat, El cuerpo de Cristo ( Astiberri), de Bea Lema. O els assajos literaris i gràfics de Frédéric Pajak en els volums del Manifiesto incierto (Errata Naturae), entre altres exemples magistrals d’hibridació de text i imatge amb accent en la materialitat. La reedició de La casa de hojas (Duomo), de Mark Danielewski (traduïda per Javier Calvo i maquetada per Robert Juan-Cantavella), ens recorda que la literatura del segle XXI es va reiniciar amb aquesta novel·la dissenyada, en què la tipografia, el cal·ligrama o el collage en signifiquen tant com la història de la casa sobrenatural o la del llibre maleït.
Tot i això, els materials de la ficció i del documental no són sempre visuals ni físics, de vegades són codis o textures. Danielewski fa servir el llenguatge cinematogràfic o les notes a peu de pàgina per nodrir la seva novel·la; Pajak, la filosofia; Lema, l’autobiografia i la confessió, i Cortés i Hijo, l’hagiografia i la llegenda. Els llibres –com les pel·lícules o els podcasts o les exposicions o els espectacles– estan fets d’històries, idees i materials. Com nosaltres, els lectors, cossos i ments que no haurien de buscar simplificacions, sinó reflexos possibles de la seva pròpia complexitat.